CARCELERAS. Salvador Hidalgo March. Ed. Societat Obrera de Polinyà de Xúquer. 2019

74

Llibre editat per la Societat Obrera de Polinyà de Xúquer en els actes de commemoració del seu centenari, i coincidint amb el segon aniversari (19/11/19) de la Sentència del Tribunal Suprem, que reconeixia la devolució de la seu de la Societat com a patrimoni sindical requisat, litigi on vaig tindre l’orgull de portar la defensa jurídica de l’entitat.

Aquest llibre “Carceleras” és el poemari escrit a la presó cel·lular de València, l’any 1943, per Salvador Hidalgo March, un veí del nostre poble, que va ser empresonat injustament al finalitzar la guerra civil. Possiblement el seu únic delicte va consistir a ser bona persona, i en ser el responsable de l’economat de la Societat Obrera local, que algú amb el seu odi i amb la seua cobdícia volgué apropiar-se i il·legítimament.

Defineix la Reial Acadèmia de la Llengua el terme poeta com a la persona que compon obres poètiques, o la persona dotada de gràcia o sensibilitat poètica. Són definicions que casen perfectament per a definir al seu autor.

I si bé Salvador Hidalgo no tingué, pels seus humils orígens, l’oportunitat de tindre els estudis adients, i no va agafar la ploma fins als vint-i-un anys, no per això deixa de regalar-nos en la seua poesia un missatge de pau i esperança, amb una sensibilitat que reflecteix els seus valors i preocupacions, en una situació limite com potser estar empresonat sent innocent.

Els seus senzills poemes, ens deixen les seues reflexions, pensaments I inquietuds en moments molt durs per a l’autor. Estem a plena postguerra i ell es troba empresonat; la seua dona i fills amb fortes carències per la seua absència (els manca els eu afecte i els seus recursos, ja que un jornaler sols compta amb la força i el valor del seu treball per a socórrer als seus aplegats).

Malgrat tot, un home com descriu el seu amic a la presó “.. con un corazón tan grande que no cabe en el pecho, y que de él se desborda constantemente un manantial inagotable de amor …”, ens deixa, i ens recorda que (com ja escrigué Gabriel Celaya), la poesia és una arma carregada de futur.