Hannah Arendt s’ha erigit, gràcies al seu profund coneixement del passat i a les seues agudes observacions sobre el món modern, en un dels punts de referència fonamentals per al coneixement de la filosofia política.
Nascuda a Hannover, va estudiar en Marburg, Friburg i Heidelberg, on es va graduar en Filosofia. En 1933, quan els nazis van ocupar el poder, va emigrar a París. Més tard es va instal·lar als Estats Units, on va dirigir la Conferència sobre les Relacions Jueves (1944-1946) i també la Jewish Cultural Reconstruction Inc. Va ser catedràtica en la Universitat de Chicago i va ensenyar així mateix en Columbia, Princeton i Berkeley.
De la seua important obra s’han traduït al castellà, entre altres, Els orígens del totalitarisme, La condició humana, Sobre la revolució, Eichmann a Jerusalem, Homes en temps de foscor i Crisi de la República.
Aquest llibre conté el seu pensament polític, entramat en un grapat de fragments.
A partir de la reflexió sobre dos esdeveniments fonamentals dels anys vint, Arendt posa en funcionament la seua necessitat de comprendre el xoc brutal d’homes i dones amb la realitat. D’un costat, tenim el “xoc filosòfic”, l’ona expansiva de la filosofia de l’existència de Karl Jaspers i Martin Heiddeger. De l’altre, el “xoc de la realitat”, la consolidació del moviment nazi a Alemanya i el conseqüent sorgiment del totalitarisme. Entre l’un i l’altre, Arendt pensa les dificultats i problemàtiques de l’estar junts en les nostres diferències, és a dir, de la política.
«La política tracta de l’estar junts i els uns amb els altres dels diversos. Els homes s’organitzen políticament segons determinades comunitats essencials en un caos absolut, o a partir d’un caos absolut de les diferències. En la mesura en què es construeixen cossos polítics sobre la família i li’ls entén a imatge d’aquesta, es considera que els parentius poden, d’una banda, unir als més diversos i, per un altre, permetre que figures similars a individus es distingisquen les unes de les altres.»
